Qui no ha estat alguna vegada al mig de la muntanya, envoltat de la olor de la pinassa i dels sons del vent ressonant entre les fulles, si més no per anar a “caçar” bolets? Qui no ha vist algun esquirol saltant d’un arbre a l’altre? Qui no ha rosegat alguna herba o menjat alguna mora a la vora del camí?
Jo mateixa, quan era petita,cada diumenge al matí que hi havia sortida, marxava de casa de la mà del meu pare amb una motxilla i ens arribàvem fins a la Rodona, punt clau de les sortides d’iniciació. Era una estona que ens trobàvem el grupet de sempre, el de cada diumenge, i ens ho passàvem d’allò més bé, és clar que de vegades algú hi faltava perquè era dia d’anar a esquiar o hi havia un partit de futbol important.
Recordo perfectament el diumenge de tardor en que vam descobrir el tobogan de fulles!!: érem a Coll d’Art, mentre els grans encara feien l’últim mossec nosaltres entremig dels arbres i de les fulles seques vam trobar una mena de rampa per on, si t’hi assentaves i t’empenyien una mica, lliscaves fins a baix seguint un recorregut força llarg. No era Port Aventura però deu n’hi do. Calia, però, aixecar-se ràpidament perquè el següent tingués un “aterratge” sense problemes.
L’ atracció, però, només estava oberta a la tardor ja que si la sortida era a la primavera les fulles havien desaparegut i la pista ja no relliscava, sortosament encara ens quedava el joc de l’aranya o construir una cabanya com a segona opció.
Jo encara no he oblidat aquella original atracció i la foto que ens van fer i on sortim tots assentats, un darrere l’altre, al nostre particular tobogan de fulles.
És una llàstima que cada vegada hi hagi menys temps per construir cabanyes, lliscar per sobre les fulles o estirar-se al mig de la muntanya i senzillament respirar.
Lídia Pous i Camps
